El dia del voltor

  «L'últim   dissabte  de febrer al  matí,  vam  acompanyar  el  pare  a l’aeroport. La mare  semblava  només  pendent  de la conducció i el pare seia silenciós  al seu costat, abaixant i apujant contínuament el vidre de la finestreta  com  si  volgués deixar escapar alguna cosa oprimida entre les  parets  del cotxe.  La  Irene  s'havia  enganxat  els  auriculars  a  les orelles  amb   el  volum   a  tot  drap.  Després  d'un  parell  d'intents  de cridar-nos  l'atenció,  en  Jordi  es  va  encantar  pansit  en  l'anar i venir d'avions al cel. 

 

   Vaig fixar la vista en la franja de mar que entrevèiem a l'altra banda de carretera, abstret en el guspireig de les onades. Just aquell dissabte havia planejat anar amb la colla a passar el cap de setmana a muntanya. No em podia treure del cap la blavor dels ulls de la Raquel dient-me que ves quina mala jugada. Mala jugada? No havia entès si es referia al pare o que no pogués anar d'excursió el cap de setmana.

   A l’aeroport, el comiat va ser ràpid: facturació de l’equipatge, petons i abraçades i un últim somriure del pare al capdamunt de l’escala mecànica. 

 

   Quan tornàvem a buscar el cotxe, en Jordi no treia els ulls del cel. 
 

   – Jordi, no badis que encara et perdrem.

   Va respondre a la mare amb un gest de la mà i, atrapant-me d'una correguda, va assenyalar amunt. 

 

  –Dani, guaita! Sembla un voltor.

  –Tu somies. Deu ser una gavina... o un pardal –me’n vaig fúmer. 

  –No és cap gavina! –Es va picar–. Fixa-t'hi! –Em va agafar pel braç tossut. 
 

  Vaig mirar amunt per treure-me’l de sobre. Molt per damunt dels quatre núvols blancs que desfeia el llevant, hi havia un nuvolet gris, suspès enmig del cel serè, com un voltor amb les ales esteses. 
 

  –Eh, que ho sembla? A vegades brilla. 
 

  –Sí home! Els ulls et fan pampallugues. 

  –Mira! Ho has vist?!» [...]

  

     Ha il·lustrat aquest llibre   Agustín Comotto

Muntsa Farré diu d'aquest llibre a la revista Escola Catalana: